Botànica urbana
(La ciutat d’Urbano)
cat
A l’exida de casa
Hi ha una olivera
Que té raó.
Jordi Coca, Terres Grogues
L’Urbano sempre ha volgut fer de botànic. Anomenar les plantes pel seu nom. Des de petit. Des de petites les plantes. Deu ser pels perfums del camp a l’estiu. Fan olor de vida i d’infància. Una altra cosa que li encanta, a l’Urbano, és caminar per la ciutat, de barri en barri, de detall en detall, d’arrel en arrel. Fa olor de llibertat.
Barcelona, des de fa uns anys, és plena de lledoners. Cada vegada n’hi ha més. Arriben per separat, troben un racó, hi arrelen. Truquen a casa, en vénen més. Una invasió amb prou feines perceptible.
Lledoner en italià es diu bagolaro, en espanyol almez. En aquest època estan despullats i són simples; l’escorça uniforme tira a gris. Ocupen, sobretot, la zona esquerra de l’Eixample, però n’hi ha de pertot.
L’Urbano no tenia la més remota idea de què era un lledoner fins l’altre dia, quan va llegir per casualitat un article d’El Periódico sobre la flora i la fauna barcelonines. Deia que els lledoners estan substituint de mica en mica els plàtans d’ombra, que aquí són l’arbre ciutadà per excel·lència. I què carai és un lledoner?, es va preguntar l’Urbano. Diccionari: bagolaro. No ho havia sentit mai.
És com descobrir que tens un cosí de qui abans no sabies res. És més, una pila de cosins. Sobretot a la banda esquerra de l’Eixample, però només allà.
—Mare, vaig a jugar amb els lledoner!
—Vés, vés, fill.
Les mares estan tranquil·les. Els lledoners són de fiar.
I els plàtans? Bé, aquí, són els germans grans de tots els barcelonins (els avis i el pare són els que hi ha a les Rambles i al mercat de Sant Antoni). Les tietes, en canvi, són les acàcies frondoses (a la Barceloneta, a Riera Alta i Nàpols), i les germanes, les tipuanes grogues (Sant Felip Neri, Drassanes) i les petites alzines fosques (al Raval, a Maria Aurèlia Capmany; d’una mica més grans, n’hi ha una filera que segueix una escalinata que baixa de Mundet; germanes grans i la mare, en canvi, les de la plaça Catalunya i de la Diagonal). També són germans els til·lers (Rambla Catalunya), i els amics saberuts, una mica donats a la mala vida, els oms (Aragó, Zona Franca, Comerç), emmalaltits per un fong que porta un insecte.
Com amants, l’Urbano aconsella l’arbre Para-sol de la Xina (fidel i morbós, Passeig de Sant Joan, Consell de Cent) i el de Judes (anomenat també de l’Amor o del Foc, no està gens malament, sens dubte passional, mediterrani; però atenció, no us n’enamoreu mai; Pla de l’Os, a les Rambles, avinguda Xile), el Pissardi (fa sang, Doctor Dou) i la glicínia viola (l’amant rica de Pedralbes); com camarades, l’Arbre dels Cigars (a la zona alta, fins a Horta) i l’Arbre Ampolla (Balmes, Travessera de Dalt).
Amb el cap als núvols, buscant dàtils a les palmeres de la plaça Reial, l’Urbano anant per la ciutat posa en perill les cames, els peus i la vida. Molt a prop, un cotxe s’ha estampat contra un plàtan. Ha guanyat el plàtan.
El diumenge, l’Urbano va anar al jardí botànic de Barcelona. A l’Urbano li agraden molt els jardins i els parcs. Ho hagués sabut vint anys abans, potser s’hauria escaquejat de la mili. Es deia que qui contestava “sí” al “t’agraden les flors?” del qüestionari psicotècnic acabava a ca la psicòloga per perill de mariconeria (d’altra banda, de la psicòloga del districte, a Torí, se’n deien meravelles, i l’Urbano se la imaginava tota ondulacions i ullassos negres que t’escruten els grans).
El nou jardí botànic de Barcelona es troba en un vessant de Montjuïc, i el vell també. Amb tot, el jardí vell encara es ressent del gust noucentista i s’enfonsa en una gorja, amagant-se en la humitat i la penombra, mentre que el nou fa gala de si mateix a ple sol, com la Barcelona actual a la primera pàgina de moltes revistes i que tantes satisfaccions dóna (“quants maldecaps, senyora!”) a les porteres.
Als jardins botànics, com és sabut, les plantes, en tant que vives, disposen d’una petita làpida en què hi ha gravat el seu nom terrible en llatinomagiar. El visitant se sent perdut, destinat a la ignorància perpètua. Sap que encara que el visiti cent vegades no se’n recordarà, del nom d’aquella “mata groga maleïda dels collons de la Xina que hi ha a l’entrada”, i que per tant dins el seu cor continuarà anomenant “mata groga maleïda dels collons de la Xina”, o com a molt “mata groga de la Xina maleïda dels collons”.
Però no s’ha de ser injust; no ens n’hem d’enfotre, ni de Linneo ni del jardí botànic de Barcelona. Tant dels jardins botànics com dels botànics a seques, l’Urbano en té una gran estima. Estudiar i tenir cura de les plantes és una de les activitats més nobles de l’home, que sovint, per desgràcia, es dedica a operacions ben diferents. El jardí botànic de Barcelona, a més, és un lloc solar, lluminós, des d’on es veu bé la ciutat encara que estiguis a la part de fora. Una passejada entre l’Hipericum canariense i el Viburnum rigidum (sic), deixant a la dreta la Xanthorrhoea lauca i a l’esquerra l’Eschscholzia californica, val molt la pena i ventila els alvèols pulmonars i cerebrals. Si més no, estareu d’acord amb l’Urbano sobre el contorsionisme que demana a la llengua —i encara més al cervell— la simple lectura d’exemples de nomenclatura binomial que el Genial Naturalista va crear per descriure la Creació del Genial Enigmista. No?
—La lluna —va dir Nuto—, s’hi ha de creure per força. Prova de tallar un pi en lluna plena, i se te’l menjaran els cucs. Un cup, l’has de rentar quan la lluna és jove. Com els empelts; si no es fan durant els primers dies de la lluna, no agafen.
Cesare Pavese, La luna e i falò (La lluna i les fogueres)
Les oliveres sempre tenen raó.
Text: Lino Graz. Il Viaggio Lento 1, 2010. Traducció de l’italià al català: Cesc Martínez.
Foto: Botanica Urbana, Barcellona. ©CAPgazette
Mar 2014
(La ciutat d’Urbano)
A l’exida de casa
Hi ha una olivera
Que té raó.
Jordi Coca, Terres Grogues
L’Urbano sempre ha volgut fer de botànic. Anomenar les plantes pel seu nom. Des de petit. Des de petites les plantes. Deu ser pels perfums del camp a l’estiu. Fan olor de vida i d’infància. Una altra cosa que li encanta, a l’Urbano, és caminar per la ciutat, de barri en barri, de detall en detall, d’arrel en arrel. Fa olor de llibertat.
Barcelona, des de fa uns anys, és plena de lledoners. Cada vegada n’hi ha més. Arriben per separat, troben un racó, hi arrelen. Truquen a casa, en vénen més. Una invasió amb prou feines perceptible.
Lledoner en italià es diu bagolaro, en espanyol almez. En aquest època estan despullats i són simples; l’escorça uniforme tira a gris. Ocupen, sobretot, la zona esquerra de l’Eixample, però n’hi ha de pertot.
L’Urbano no tenia la més remota idea de què era un lledoner fins l’altre dia, quan va llegir per casualitat un article d’El Periódico sobre la flora i la fauna barcelonines. Deia que els lledoners estan substituint de mica en mica els plàtans d’ombra, que aquí són l’arbre ciutadà per excel·lència. I què carai és un lledoner?, es va preguntar l’Urbano. Diccionari: bagolaro. No ho havia sentit mai.
És com descobrir que tens un cosí de qui abans no sabies res. És més, una pila de cosins. Sobretot a la banda esquerra de l’Eixample, però només allà.
—Mare, vaig a jugar amb els lledoner!
—Vés, vés, fill.
Les mares estan tranquil·les. Els lledoners són de fiar.
I els plàtans? Bé, aquí, són els germans grans de tots els barcelonins (els avis i el pare són els que hi ha a les Rambles i al mercat de Sant Antoni). Les tietes, en canvi, són les acàcies frondoses (a la Barceloneta, a Riera Alta i Nàpols), i les germanes, les tipuanes grogues (Sant Felip Neri, Drassanes) i les petites alzines fosques (al Raval, a Maria Aurèlia Capmany; d’una mica més grans, n’hi ha una filera que segueix una escalinata que baixa de Mundet; germanes grans i la mare, en canvi, les de la plaça Catalunya i de la Diagonal). També són germans els til·lers (Rambla Catalunya), i els amics saberuts, una mica donats a la mala vida, els oms (Aragó, Zona Franca, Comerç), emmalaltits per un fong que porta un insecte.
Com amants, l’Urbano aconsella l’arbre Para-sol de la Xina (fidel i morbós, Passeig de Sant Joan, Consell de Cent) i el de Judes (anomenat també de l’Amor o del Foc, no està gens malament, sens dubte passional, mediterrani; però atenció, no us n’enamoreu mai; Pla de l’Os, a les Rambles, avinguda Xile), el Pissardi (fa sang, Doctor Dou) i la glicínia viola (l’amant rica de Pedralbes); com camarades, l’Arbre dels Cigars (a la zona alta, fins a Horta) i l’Arbre Ampolla (Balmes, Travessera de Dalt).
Amb el cap als núvols, buscant dàtils a les palmeres de la plaça Reial, l’Urbano anant per la ciutat posa en perill les cames, els peus i la vida. Molt a prop, un cotxe s’ha estampat contra un plàtan. Ha guanyat el plàtan.
El diumenge, l’Urbano va anar al jardí botànic de Barcelona. A l’Urbano li agraden molt els jardins i els parcs. Ho hagués sabut vint anys abans, potser s’hauria escaquejat de la mili. Es deia que qui contestava “sí” al “t’agraden les flors?” del qüestionari psicotècnic acabava a ca la psicòloga per perill de mariconeria (d’altra banda, de la psicòloga del districte, a Torí, se’n deien meravelles, i l’Urbano se la imaginava tota ondulacions i ullassos negres que t’escruten els grans).
El nou jardí botànic de Barcelona es troba en un vessant de Montjuïc, i el vell també. Amb tot, el jardí vell encara es ressent del gust noucentista i s’enfonsa en una gorja, amagant-se en la humitat i la penombra, mentre que el nou fa gala de si mateix a ple sol, com la Barcelona actual a la primera pàgina de moltes revistes i que tantes satisfaccions dóna (“quants maldecaps, senyora!”) a les porteres.
Als jardins botànics, com és sabut, les plantes, en tant que vives, disposen d’una petita làpida en què hi ha gravat el seu nom terrible en llatinomagiar. El visitant se sent perdut, destinat a la ignorància perpètua. Sap que encara que el visiti cent vegades no se’n recordarà, del nom d’aquella “mata groga maleïda dels collons de la Xina que hi ha a l’entrada”, i que per tant dins el seu cor continuarà anomenant “mata groga maleïda dels collons de la Xina”, o com a molt “mata groga de la Xina maleïda dels collons”.
Però no s’ha de ser injust; no ens n’hem d’enfotre, ni de Linneo ni del jardí botànic de Barcelona. Tant dels jardins botànics com dels botànics a seques, l’Urbano en té una gran estima. Estudiar i tenir cura de les plantes és una de les activitats més nobles de l’home, que sovint, per desgràcia, es dedica a operacions ben diferents. El jardí botànic de Barcelona, a més, és un lloc solar, lluminós, des d’on es veu bé la ciutat encara que estiguis a la part de fora. Una passejada entre l’Hipericum canariense i el Viburnum rigidum (sic), deixant a la dreta la Xanthorrhoea lauca i a l’esquerra l’Eschscholzia californica, val molt la pena i ventila els alvèols pulmonars i cerebrals. Si més no, estareu d’acord amb l’Urbano sobre el contorsionisme que demana a la llengua —i encara més al cervell— la simple lectura d’exemples de nomenclatura binomial que el Genial Naturalista va crear per descriure la Creació del Genial Enigmista. No?
—La lluna —va dir Nuto—, s’hi ha de creure per força. Prova de tallar un pi en lluna plena, i se te’l menjaran els cucs. Un cup, l’has de rentar quan la lluna és jove. Com els empelts; si no es fan durant els primers dies de la lluna, no agafen.
Cesare Pavese, La luna e i falò (La lluna i les fogueres)
Les oliveres sempre tenen raó.
Text: Lino Graz. Il Viaggio Lento 1, 2010. Traducció de l’italià al català: Cesc Martínez.
Foto: Botanica Urbana, Barcellona. ©CAPgazette
Mar 2014
