Le jardin de l'Alchimiste
A la segona meitat dels anys 90, els paisatgistes Éric Ossart i Arnaud Maurières van idear i van realitzar el Jardí de l'Alquimista amb l'ajuda dels estudiants de l'École des Jardins et du Paysage de Grasse. El jardí és a Eygalières, a pocs quilòmetres de Saint-Rémy-de-Provence, i pertany al Mas de la Brune, una masia-castell d'època renaixentista construïda al 1572 els propietaris de la qual són, des de 1994, Alain i Marie de Larouzière. Ells mateixos van encarregar un disseny del jardí que fos un homenatge tant a les creences populars sobre el poder màgic de les plantes com al propietari original que, segons sembla, fou un apassionat de l'alquímia.
Som aquí, a l'entrada del jardí, per trepitjar durant un recorregut laberíntic les lletres que formen la paraula “Berechit” que obre la Bíblia hebrea i que evoca l'origen del món; cap temor, però, perquè no som al camí de la perdició, sinó en el de la iniciació i de la preparació que ens portarà a descobrir forces còsmiques amagades en les plantes.
Deixada enrere la zona d'entada, la segona part del jardí està dedicada a les plantes màgiques, als seus poders sagrats, sovint malèfics, i a la saviesa dels pagesos: “L'homme de la campagne sait qu'il vit et travaille dans un environnement parfois hostile où le mauvais sort le guette. Il a doncs un besoin pressant de faire appel à des initiés pour déchiffrer le langage incompréhensible de la Nature, se protéger du malheur et se soigner”.
Al centre d'aquest jardí del Jardí hi ha una vinya, típicament mediterrània i envoltada per plantes també freqüents a tot el Grand Midi i que com més s'hi apropen més esdevenen familiars per a nosaltres els humans; als extrems, dos sèquies d'aigua el delimiten en tota la llargada.
La passejada és la història del salze lligat al planeta Saturn que aporta dignitat, sentit moral i grandesa d'esperit; del cedre, símbol d'immortalitat i incorruptabilitat; del romaní, que protegeix els enamorats i que no ha de faltar mai en les pocions d'amor i d'una llarga vida; de l'alfàbrega, associat al planeta Mart i provocador de passions violentes. De la vinya: menjar un gra de raïm sec per cap d'any ens assegurarà un any de diners; de la farigola: penjar-ne un ramet a la porta el dia de sant Joan allunyarà la mala sort; de la lavanda, que, a l'antiga Roma, si era mastegada per la dona abans que el marit tornés a casa, servia per amagar l'alè de vi que li estava prohibit beure.
Després hi ha la figuera, símbol de fecunditat, però també considerada maleïda per culpa de Judes el traïdor que, segons es diu, s'hi penjà en una nit de penediment; l’iris, missatger dels déus, que porta tant la pau com la mort; de la pomera que és la màgia, el més enllà i el coneixement i que ens serà útil si volem desfer-nos d'un enemic. El jardí conté, a més a més, l'heura, que és l'amor i que podrà ajudar les que desitgen somniar amb el marit llunyà: n'hi haurà prou de coure una fulla – però, sense mirar-la – i després posar-la sota el coixí abans d'adormir-se perquè se'ns aparegui l'amat en somnis. Finalment, el xiprer, arbre fàl·lic, que amb la seva alçada ajudarà els morts a arribar més ràpidament al cel.
Fins aquí, el coneixement és a l'abast de tothom. Ara, però, entrem al jardí dels elegits, dels alquimistes, d'aquells que a Occident, des del segle XII fins al XVIII, es van dedicar a aquella ciència oculta i a aquells principis esotèrics que els haurien permès, purificats en cos i ànima, trobar la pedra filosofal i transformar el plom en or. Si en el jardí de les plantes màgiques podíem triar si apropar-nos a una alzina, al pi d'Alep o a una violeta, ara el recorregut es converteix en un de sol i ens fa creuar les tres etapes obligades i codificades de la recerca alquimista.
La primera és la de l'Oeuvre au Noir, de la primera edat material de la vida, on cal separar el que és pur i el que és impur. El camí, construït en angles rectes, està presidit per Saturn que de la foscor ens portarà de mica en mica a la llum; aquí el color dominant és el negre, cosa que es veu en l’alineació de les 11 plantes d’aeonium, originària de les Illes Canàries, de color intens, opac i lilós; el número 11 està triat com a símbol del coneixement, del plom i de la sal.
La lluna, en canvi, ens acompanya juntament amb el mercuri a l’Oeuvre au Blanc, de formes sensuals i circulars, una temptació: podríem quedar-nos aquí per sempre donant voltes i gaudint de les joies terrestres i de la seducció dels 450 rosers blancs i d’aquella lluna que a la nit s’emmiralla a la bassa rodona, d’aigua estancada, però clara, envoltada de pedra i marbre d’un blanc brillant.
La intel·ligència ens haurà ajudat a superar el jardí negre, però ara ha arribat el moment d’utilitzar el cor per no sucumbir a la fascinació de tanta claror i per poder entrar finalment a l’Oeuvre au Rouge, o Gran Opera, presidida pel Sol i pel número 33 que fa referència a l'universal i allà on el sofre, element masculí i estable, ja s’ha unit al mercuri, element femení i inestable. Aquest últim jardí és lluminós i obert, roses vermelles per tot arreu, algunes col·locades en cercle al voltant de la font amb base estrellada de sis puntes, o aquell hexàgon amb el qual els alquimistes han representat sempre la pedra filosofal; aquesta és l’única bassa on hi ha vida, la dels trenta-tres peixos, també vermells.
Finalment, el magraner, símbol de l’infinit i del diví. I alguns bancs on seure, i potser reflexionar.
A la sortida, una salutació: “Nous simples jardiniers avons cédé au plaisir de vous ouvrir les yeux. Un sourire aux lèvres ou le regard sévère... Vous avez changé.”
Text&Foto: N. De Boni. Traducció de l'italià al català: Montserrat Pons i Prats ©CAPGazette
Maig 2014
A la segona meitat dels anys 90, els paisatgistes Éric Ossart i Arnaud Maurières van idear i van realitzar el Jardí de l'Alquimista amb l'ajuda dels estudiants de l'École des Jardins et du Paysage de Grasse. El jardí és a Eygalières, a pocs quilòmetres de Saint-Rémy-de-Provence, i pertany al Mas de la Brune, una masia-castell d'època renaixentista construïda al 1572 els propietaris de la qual són, des de 1994, Alain i Marie de Larouzière. Ells mateixos van encarregar un disseny del jardí que fos un homenatge tant a les creences populars sobre el poder màgic de les plantes com al propietari original que, segons sembla, fou un apassionat de l'alquímia.
Som aquí, a l'entrada del jardí, per trepitjar durant un recorregut laberíntic les lletres que formen la paraula “Berechit” que obre la Bíblia hebrea i que evoca l'origen del món; cap temor, però, perquè no som al camí de la perdició, sinó en el de la iniciació i de la preparació que ens portarà a descobrir forces còsmiques amagades en les plantes.
Deixada enrere la zona d'entada, la segona part del jardí està dedicada a les plantes màgiques, als seus poders sagrats, sovint malèfics, i a la saviesa dels pagesos: “L'homme de la campagne sait qu'il vit et travaille dans un environnement parfois hostile où le mauvais sort le guette. Il a doncs un besoin pressant de faire appel à des initiés pour déchiffrer le langage incompréhensible de la Nature, se protéger du malheur et se soigner”.
Al centre d'aquest jardí del Jardí hi ha una vinya, típicament mediterrània i envoltada per plantes també freqüents a tot el Grand Midi i que com més s'hi apropen més esdevenen familiars per a nosaltres els humans; als extrems, dos sèquies d'aigua el delimiten en tota la llargada.
La passejada és la història del salze lligat al planeta Saturn que aporta dignitat, sentit moral i grandesa d'esperit; del cedre, símbol d'immortalitat i incorruptabilitat; del romaní, que protegeix els enamorats i que no ha de faltar mai en les pocions d'amor i d'una llarga vida; de l'alfàbrega, associat al planeta Mart i provocador de passions violentes. De la vinya: menjar un gra de raïm sec per cap d'any ens assegurarà un any de diners; de la farigola: penjar-ne un ramet a la porta el dia de sant Joan allunyarà la mala sort; de la lavanda, que, a l'antiga Roma, si era mastegada per la dona abans que el marit tornés a casa, servia per amagar l'alè de vi que li estava prohibit beure.
Després hi ha la figuera, símbol de fecunditat, però també considerada maleïda per culpa de Judes el traïdor que, segons es diu, s'hi penjà en una nit de penediment; l’iris, missatger dels déus, que porta tant la pau com la mort; de la pomera que és la màgia, el més enllà i el coneixement i que ens serà útil si volem desfer-nos d'un enemic. El jardí conté, a més a més, l'heura, que és l'amor i que podrà ajudar les que desitgen somniar amb el marit llunyà: n'hi haurà prou de coure una fulla – però, sense mirar-la – i després posar-la sota el coixí abans d'adormir-se perquè se'ns aparegui l'amat en somnis. Finalment, el xiprer, arbre fàl·lic, que amb la seva alçada ajudarà els morts a arribar més ràpidament al cel.
Fins aquí, el coneixement és a l'abast de tothom. Ara, però, entrem al jardí dels elegits, dels alquimistes, d'aquells que a Occident, des del segle XII fins al XVIII, es van dedicar a aquella ciència oculta i a aquells principis esotèrics que els haurien permès, purificats en cos i ànima, trobar la pedra filosofal i transformar el plom en or. Si en el jardí de les plantes màgiques podíem triar si apropar-nos a una alzina, al pi d'Alep o a una violeta, ara el recorregut es converteix en un de sol i ens fa creuar les tres etapes obligades i codificades de la recerca alquimista.
La primera és la de l'Oeuvre au Noir, de la primera edat material de la vida, on cal separar el que és pur i el que és impur. El camí, construït en angles rectes, està presidit per Saturn que de la foscor ens portarà de mica en mica a la llum; aquí el color dominant és el negre, cosa que es veu en l’alineació de les 11 plantes d’aeonium, originària de les Illes Canàries, de color intens, opac i lilós; el número 11 està triat com a símbol del coneixement, del plom i de la sal.
La lluna, en canvi, ens acompanya juntament amb el mercuri a l’Oeuvre au Blanc, de formes sensuals i circulars, una temptació: podríem quedar-nos aquí per sempre donant voltes i gaudint de les joies terrestres i de la seducció dels 450 rosers blancs i d’aquella lluna que a la nit s’emmiralla a la bassa rodona, d’aigua estancada, però clara, envoltada de pedra i marbre d’un blanc brillant.
La intel·ligència ens haurà ajudat a superar el jardí negre, però ara ha arribat el moment d’utilitzar el cor per no sucumbir a la fascinació de tanta claror i per poder entrar finalment a l’Oeuvre au Rouge, o Gran Opera, presidida pel Sol i pel número 33 que fa referència a l'universal i allà on el sofre, element masculí i estable, ja s’ha unit al mercuri, element femení i inestable. Aquest últim jardí és lluminós i obert, roses vermelles per tot arreu, algunes col·locades en cercle al voltant de la font amb base estrellada de sis puntes, o aquell hexàgon amb el qual els alquimistes han representat sempre la pedra filosofal; aquesta és l’única bassa on hi ha vida, la dels trenta-tres peixos, també vermells.
Finalment, el magraner, símbol de l’infinit i del diví. I alguns bancs on seure, i potser reflexionar.
A la sortida, una salutació: “Nous simples jardiniers avons cédé au plaisir de vous ouvrir les yeux. Un sourire aux lèvres ou le regard sévère... Vous avez changé.”
Text&Foto: N. De Boni. Traducció de l'italià al català: Montserrat Pons i Prats ©CAPGazette
Maig 2014
