el cinemambulant, guardians d’històries nòmades

El cinemambulant, guardians d'històries nòmades
Entrevista a Olivier Roche i Cinémanouche

Olivier Roche és guionista i autor de la novel·la La course, una història d'amor ambientada, i accidentada, al llarg de la ruta del primer Tour de França, el 1903.
Després de passar una dècada a París, ara viu a un petit poble de Luberon, la zona de Provença on es va criar.
L’he conegut aquí, a la petita botiga de records de pel·lícules que està oberta del migdia fins a la mitjanit, a la cantonada entre la Rue de la République i la Rue Droite. Estem a Bonnieux, un encantador poble de postal a quaranta quilòmetres de Aix-en-Provence. He entrat per curiositat, com suposo que li passa a molts transeünts, després de toparme amb Charlie Chaplin, és a dir Charlot, mentre caminava a tocar de la paret notant l'anar i venir dels cotxes de principis d'agost. Darrere de Charlot, després de la porta d'accés, i en companyia del petit Nino 'il Phénomène' i del gat 'Le Grand Jacques' (serà en honor a Jacques Brel?), està Olivier Roche, que s’ocupa amb a l'associació Cinémanouche d’aquest petit espai ple d'antics tresors.
Les parets estan plenes de cartells i tanques publicitàries: Per un grapat de dòlars, de Sergio Leone, el Fellini francès de La douceur de vivre; Gina Lollobrigida en Salomó i La reina de Saba; Ben-Hur, Tintín i el llac dels taurons, i un jove Burt Lancaster a Corsare Rouge.
Per tot arreu, reproduccions fotogràfiques, retrats de Charlie Chaplin durant el rodatge d'El Circ, Fernandel a Don Camillo, Jean Gabin a Le jour se lève i sobre dels prestatges números antics de la revista Les Cahiers du cinéma. Però la mirada es fixa a les paraules de Godard que serpentegen de la samarreta d'Olivier a la pantalla d'un vell televisor apagat, que bé podrien reflectir l'âme d'aquest lloc: Le cinéma c'est un art, la télé c'est un meuble.
Olivier m'explica que la botiga va obrir les seves portes fa quatre anys, però que l'associació compta ja amb tretze anys d'existència i neix amb el propòsit de portar les pel·lícules als pobles de la Provença, en un moment en què, un a un, els petits cinemes tanquen. Una mena de cinema-clubs itinerants amb breu presentació de la pel·lícula, projecció; i no mai falla el debat que segueix a la visió. Les nits de cinemambulant, diu, són una oportunitat pel coneixement i el diàleg entre els sedentaris i els nòmades, les gens du voyage. Manouche o manuche són de fet les paraules que el francès utilitza per referir-se als gitanos en general, i els Sinti en particular. I són precisament els Sinti, l'ètnia que més que cap altra s'ha dedicat a espectacles itinerants, musicals, circenses i cinematogràfics.
Durant els seus tretze anys d'existència, Cinémanouche ha fet escala a una vintena de pobles: a l'estiu a places, i a l'hivern en locals. El públic participa amb entusiasme, els adults paguen tres euros i els nens entren gratis. Els membres de l'associació es mouen amb diferents mitjans, depenent de la ruta i de la destinació, però els mitjans de transport de què disposen són en sí mateixos un llargmetratge rodat al llarg de camins i cultures antigues; velles i noves fronteres. Són tres caravanes de fusta: una més moderna i lleugera; una altra de 1927, que té set metres de llarg, una caravana gitana original; i l'última de 1955.
A més del cinema ambulant, Manouche organitza exposicions fixes o itinerants on la gent pot admirar els tresors recollits al llarg dels anys o el resultat de viatges fotogràfics. La darrera exposició fotogràfica estava dedicada als gitanos d’avui a Eslovàquia. Per a aquesta tasca, Manouche no rep subvencions ni ajudes econòmiques i, a part de la col·laboració ocasional oferta per alumnes de la Universitat d'Avinyó, es basa en la passió i la dedicació, en la voluntat de tornar a projectar pel·lícules considerades en el seu moment populars i ara qualificades de clàssiques o de culte, i en el desig de compartir l'experiència de les cultures nòmades.
Tot el que ens envolta mentre conversem s'ha recollit i recuperat de vells cinemes que han tancat, d'aficionats, de col·leccionistes i d'antiquaris . Si li demano a Olivier que recordi una imatge que ha passat per aquí que signifiqui molt per ell, em respon el vell cartell de Roma de Fellini amb la frase "Quin millor lloc que Roma per esperar la fi del món”. Afegeix que els èxit de vendes, o millor dit els que sempre són vendes, són Charlie Chaplin i James Bond, i que els veritables tresors no estan en venda. Llavors amb molt de compte obre un parell de calaixos i em mostra un cartell de La caraque blonde de Jacqueline Audry, una pel·ícula del 52 escrita i produïda per Paul Ricard .
Olivier especifica que és el famós Paul Ricard del Pastis i comença a explicar una de les moltes anècdotes per les quals val la pena perdre’s en aquesta botiga. Al 1940, Ricard, que ja comercialitzava l'aperitiu no només a França sinó també a Espanya i Itàlia, ha de fer front a la prohibició de venda de begudes alcohòliques imposada pel govern de Vichy.
Va decidir traslladar-se a La Camargue per dedicar-se a l'agricultura, en particular, als arrossars. A finals dels anys quaranta funda la productora cinematogràfica Protis-Films i al 51, quan el Pastis es pot vendre de nou, permetent-li així consolidar la seva fortuna, amplia els seus projectes, inaugurant l'any següent uns estudis de cinema a Marsella, en el barri que el va veure néixer. La seva intenció és crear un Hollywood francès: per a l'ocasió, escriu i produeix La Caraque Blonde, homenatge al món gitano que havia tingut l'oportunitat de conèixer molt de prop a la Camarga; de fet 'caraque' en occità significa gitana.
Una altra dada curiosa: una de les últimes pel·lícules rodades als estudis de Ricard va ser Sous le ciel de Provence, al 56, traduït al castellà amb el títol Cuatro pasos por las nubes, un remake de Blasetti, realitzat per Mario Soldati i protagonitzat per Fernandel juntament amb un jove Alberto Sordi.
Una raresa, acabada d'arribar i de la qual Olivier se sent molt orgullós és un vell cartell de la pel·lícula de 1936 La bohémienne, amb Stan Laurel i Oliver Hardy.
Mirant al passat, Olivier recorda un nen que tenia el somni de convertir-se en escriptor, i a mesura que creixia va entendre que un llapis i un full hauria estat molt més barat que els estudis i les activitats cinematogràfiques, però si mira cap al futur, imagina somrient que un dia organitza un cinema itinerant amb nou etapes al llarg de la Provença i la desena, l'última, a la Croisette, a la jornada de cloenda del Festival de Cinema de Cannes. Romanent en el present, es declara més que satisfet d'haver fet tots els dies de la seva vida alguna cosa que li agrada i haver tingut l'oportunitat d'intercanviar amb el públic històries del setè art i dels pobles nòmades.
El que li sembla realment interessant de la seva feina és conèixer persones molt diferents entre si: l'ex noia Bond; el noi espanyol que busca objectes de Creature from the black lagoon del 54, i que davant el dubte que Olivier no ho l’hagi entès li ensenya el pòster de la pel·lícula que s'ha tatuat al tou de la cama; Denis Lavant, el protagonista de Holy Motors.
Per Olivier Roche el cinema segueix sent un art, un gran art, i l'única cosa que l'espanta i el preocupa "no és tant l'ús i abús dels efectes especials, sinó la falta d'imaginació, que un dia la imaginació no existeixi”.


Text: N. De Boni
Trad.cat: Sara Delgado.
Text&Foto: ©CAPgazette
Maig 2014